La "generació perduda", un grup de joves catalans que van passar per els camps de concentració nazis, va deixar darrera legats que encara avui dia senten la tristesa i la sorra. El seu testimoniatge més conegut és a través dels escrits de Pere Vives i Clavé, un joven màrtir que va ser executat per les forces nazis el 31 d'octubre de 1941.
El recull de cartes que se publica ara mateix, per primera vegada després de mig segle, ofereix una visió crua i emocional dels moments més difícils de la vida d'aquestes víctimes. A través de les seves paraules, podrem sentir el dolor, l'ango i la desesperació que van patir en les instàncies inhumanes dels camps nazis.
La literatura és un refugi per sobreviure a les condicions més extremes. El que es llega a escriure sobre Joyce, Malraux o Faulkner serveix com a antídoto per les ferides de la vida cotidiana. I quan el càlcul mesquí i racista dels dirigents polítics s'entremescla amb la generositat de la gent comuna, és en aquell moment quan podem sentir la força humana que no és aixecada per les barriques.
El testimoniatge de Pere Vives i Clavé és un record de la tragèdia d'aquesta "generació perduda". A més a més, ofereix una mirada crua sobre el tracte donat pels nazis als refugiats republicans. Ja llavors es va escriure amb sensibilitat i compromís.
El recull de cartes publicat ara mateix és un record de la memòria d'aquesta "generació perduda". A través dels seus escrits, podrem sentir el dolor que van patir a les mans dels camps nazis. Són les vöses silenciosos que en últim mitz han estat cobertes pel temps i la història.
El testament de Pere Vives i Clavé es l'última paraula a dir sobre la importància d'allurar la memòria dels camps nazis. Són les vöses que ens diuen que és hora de recordar, de parlar i de fer justícia als que van patir tant per nosaltres com per tota la humanitat.
El recull de cartes que se publica ara mateix, per primera vegada després de mig segle, ofereix una visió crua i emocional dels moments més difícils de la vida d'aquestes víctimes. A través de les seves paraules, podrem sentir el dolor, l'ango i la desesperació que van patir en les instàncies inhumanes dels camps nazis.
La literatura és un refugi per sobreviure a les condicions més extremes. El que es llega a escriure sobre Joyce, Malraux o Faulkner serveix com a antídoto per les ferides de la vida cotidiana. I quan el càlcul mesquí i racista dels dirigents polítics s'entremescla amb la generositat de la gent comuna, és en aquell moment quan podem sentir la força humana que no és aixecada per les barriques.
El testimoniatge de Pere Vives i Clavé és un record de la tragèdia d'aquesta "generació perduda". A més a més, ofereix una mirada crua sobre el tracte donat pels nazis als refugiats republicans. Ja llavors es va escriure amb sensibilitat i compromís.
El recull de cartes publicat ara mateix és un record de la memòria d'aquesta "generació perduda". A través dels seus escrits, podrem sentir el dolor que van patir a les mans dels camps nazis. Són les vöses silenciosos que en últim mitz han estat cobertes pel temps i la història.
El testament de Pere Vives i Clavé es l'última paraula a dir sobre la importància d'allurar la memòria dels camps nazis. Són les vöses que ens diuen que és hora de recordar, de parlar i de fer justícia als que van patir tant per nosaltres com per tota la humanitat.
. Es una oportunidad para sentir el dolor y la desesperación que vivieron en los campos nazis #LaGeneracióPerduda. La literatura es un refugio para sobrevivir a las condiciones extremas, pero también es recordatorio de la importancia de no olvidar #NoOlvidemos. Es hora de recordar, hablar y hacer justicia con aquellos que sufrieron por nosotros y por toda la humanidad #JusticiaParaTodos.
Estoy pensando que es increíble que estemos recobrando el testimonio de personas como Pere Vives i Clavé, que vivieron experiencias tan terribles en los campos de concentración nazis. Es como si su dolor y tristeza se quedaran en el tiempo, pero ahora estamos recordando y reconociendo lo que pasó. Me da ganas de leer las cartas que se publican y sentir la emoción y la desesperación que estaban sentiendo en ese momento. 
Es importante que sigamos recordando a las víctimas del Holocausto y de los campos nazis, porque es una parte importante de nuestra historia y de nuestra identidad como humanos. La literatura es un refugio para sobrevivir, pero también es un recordatorio poderoso de lo que hemos vivido y lo que podemos hacer para evitar que las cosas repitan. 
Estoy pensando en aquella "generació perdida" y me doy cuenta de que su historia sigue siendo muy triste y dolorosa para muchos españoles. La recopilación de cartas de Pere Vives i Clavé es un recordatorio brutal de lo que vivieron en los camps nazis, y cómo su dolor y angustia pueden ser compartidos por la humanidad.
Aquest recull de cartes és una gran oportunitat per recordar a les víctimes de la guerra civil i els camps nazis. El que més me fa pensar és la importància d'allurar la memòria del passat, no només per als que van patir, sinó per nosaltres també. Quan recordem, parlem i fem justícia, podem evitar que aquestes històries se sintin en l'oblit. I és curiós que els escrits de Pere Vives i Clavé siguin tan emotius, faig reflexionar sobre la humanitat i la generositat que hi havia en aquella època.
Ara estem reanudant discussions sobre la "generació perduda" catalana que passaren per els camps nazis. Les cartes dels seus testimonis són una obra de arte emocional que nos deixa sense alèssia 
. I si recordem aquests moments tràgics, podrem aprendre a ser més compresos i empatitzats amb els altres 
. La memòria d'aquesta "generació perduda" és una bústia de sentiments que ens diu que és hora de recordar, de parlar i de fer justícia als que van patir per nosaltres com per tota la humanitat 
.